ADELAIDA MURILLO

Els artistes, generalment de manera intuitativa, però sovint també de manera racionaltizada, han utilitzat els simbols no només

les creences, com en els temps més reculats, sinó també les preocupacions del seu temps.

Un d´aquests símbols és el cercle o la circumferència en el seu aspecte més simplificat o l´esfera en el seu aspecte volumètric.

El cercle és un dels simbols geomètrics més universals que dóna idea de perfecció, d´infinitud, de complitud i fins i tot idea

d´eternitat, ja que en el cercle no es veu ni el principi ni el final, ni tampoc direcció ni orientació espaials.

Amb el dibuix d´un cercle s´identifica al sol, l´astre rei de la nostra cosmologia, i també del seu satèlit: la lluna. Per aquest motiu,

amb el dibuix d´un cercle els antics identificaven el cel i fins i tot Déu mateix. Amb el dibuix d´un cercle s´identifiquen els planetes, la Terra,

el món real i metafòricament els mons mentals. I aquí és on volia anar a parar per parlar de l´última exposició de la pintora Adelaida Murillo.

Després del camí iniciat amb l´exposició Geometries d´ara fa dos anys, en les darreres teles d´Adelaida Murillo hi apareixen mons naixents.

No es casual, em sembla, aquesta progressiva evolució de les formes geomètriques pintades sobre un pla a unes geometries volumètriques

que apunten a mons naixents. Una lectura simbòlica d´aquestes teles ens indica per una banda l´ànim de la pròpia artista en una etapa molt

creativa, d´estat naixent, i, per l´altre, el del nostre món que, en plena crisi i per superar-la, com en un part el vell món dóna a llum mons

naixents: esferes del món futur de les quals encara no en saben ni el nom ni les seves característiquesni, per descomptat, en percebem

els seus efectes.

Els artistes sovint són visionaris, com un oracle, Adelaida Murillo ha plasmat en una de les seves teles una esfera vermella sorgint d´nebulosa blava:

és la imatge d´un món en potència, un món nou que pugui salvar el nostre món de la decadència en la cual estem immergits.

Abans he escrit que els artistes utilitzen els símbols per expressar les preocupacions del seu temps. Les preocupacions i també les projeccions ideals

que en aquest cas s´han materialitzat en aquestes esferes que floten en l´espai com el que volen ser: éssers vius gravitant no només en el quadre

sinó també en la ment i en el cor de les persones. Mons, éssers de naturalesa còsmica que ens vivifiquen el pensamnet fatigat i el cor ombrívol per

una vida taqn barroerament en lluita contra l´ esperit o l´energia que li dóna vida.

Hores d´ara ningú no dubta que, vist el panorama, fan falta mons naixents (estats mentals naixents) que substitueixin tants mons caducs, tants

mons corromptus. En les seves esferes incandescents, florents, Adelaida Murillo ha pintat mons que són imatge de l´emergència d´una vida nova,

d´una vida en autèntica progressió vers l ´harmonia dels éssers que constituïm la humanitat. Potser és una utopia. Però sense utopies, sense voluntat

i desig d´excel.lència, correm el risc que la humanitat s´apagui com una estrella morta. Per aquest motiu, els mons naixents pintats per Adelaida

Murillo en les seves darreres teles m´han fet un efecte tan lluminós, tan esperançador.

Teresa Costa-Gramunt